Zones d'immersió
Observació de la naturalesa

La morena i la gamba

Comunitat Valenciana

Morenes, les depredadores de la nit

La morena presenta nombroses característiques que la fan diferent de la resta de peixos ossis. El seu cos anguil·liforme és allargat, amb boca gran i ulls xicotets. No té aletes, però sí una cresta cutània que comença on acaba el cap. El seu cos presenta una musculatura forta i vèrtebres flexibles, el que li permet nadar de forma ondulant. Tampoc té escates, sinó una pell grossa recoberta de mucus que és tòxica en algunes espècies, que la protegeix d’agressions i que, a més, en facilita l’hidrodinamisme.

La morena té un caràcter solitari i territorial i habita en cavitats de fons rocosos de fins a 100 metres de profunditat. A l’estiu la podem veure a prop de la costa, on posa els ous i, més tard, a l’hivern, torna a aigües més profundes. És freqüent trobar-la acompanyada de la xicoteta gamba Lysmata seticaudata, que té hàbits desparasitadors i que es dedica a netejar el cos de morenes, congres i blènnids, amb els quals comparteix refugi.

Les morenes tenen un sentit de la vista limitat, que compensen amb un olfacte extremadament desenvolupat i una gran sensibilitat en la seua línia lateral. Això les converteix, especialment quan arriba la nit, en verdaderes màquines depredadores. A l’igual que els meros, l’aliment favorit de les morenes són els polps, però també els peixos, els crustacis i altres cefalòpodes. Uns dels pocs depredadors de les morenes són els meros i les barracudes. 

Hi ha diverses espècies de morena al Mediterrani, però la Muraena helena és la que més s’observa a les costes de la Comunitat Valenciana. La podem identificar fàcilment pel seu color marró amb taques grogues i negres, que apareixen més marcades en els exemplars adults.

Curiositats:

És habitual que els bussejadors se senten amenaçats en veure que les morenes sempre ensenyen unes dents afilades, però en realitat només obrin i tanquen la boca per a poder respirar, ja que han de bombejar aigua permanentment cap a les brànquies situades darrere de la boca. No obstant això, tampoc ens hem de confiar, ja que les morenes són peixos molt territorials que atacaran si es veuen amenaçades o si, a causa de la seua visió deficient, confonen el bussejador amb aliment. En el supòsit que un bussejador imprudent reba una mossegada, la complicació de la lesió vindrà no tant pel mos, ja que no són venenoses, sinó per la infecció provocada pels bacteris d’aliments en descomposició que alberguen a la boca. 

La morena és l’únic animal que, per tal de capturar i retindre les preses, utilitza activament un segon parell de mandíbules dentades que té en la gola (mandíbula faríngia). Com que té el cap estret i no pot crear les baixes pressions necessàries per a succionar les preses grans, i encara menys si ho intenten dins de clevills o cavitats, la morena llança estes mandíbules cap a la boca per a agafar la presa i transportar-la a l’interior de la gola. 

La morena mai es menjarà la seua companya, la gamba Lysmata seticaudata, sinó que es quedarà immòbil fins que esta acabe el seu treball de neteja. Tanta és la vocació netejadora de la gamba que, si aproximàrem un dit a l’eixida de l’orifici on viu, primer ens analitzaria amb les antenes i després començaria a desparasitar-nos.  

La carn de les morenes ja no s’utilitza en la gastronomia mediterrània, però sí que s’apreciava en l’antiga Roma, on van arribar a criar-les en captivitat per a aliment i com a mascotes. A les Illes Canàries, però, el consum de la morena és habitual.  

Fotos: Vicente Renovell

 

Morena respirando apaciblemente
Muraena helena respirant plàcidament en la seua cavitat, en aigües de Benidorm.
Morena en plena caza, en Benidorm
Muraena helena en plena caça, a Benidorm