L’emblemàtic depredador dels fons rocosos del Mediterrani.
L’Epinephelus marginatus, més conegut com a mero, és un peix ossi molt robust, que sol mesurar un metre i mig de longitud i pesar uns 40 kg. A causa de la seua fisonomia, no pot nadar ràpidament ni distàncies llargues, per la qual cosa té un comportament territorial i sol ser solitari, encara que també molt curiós amb els bussejadors que s’hi aproximen.
Els meros viuen en fons de roca i els solem veure a prop de xicotetes coves entre els 8 i els 25 metres de profunditat, on troben el seu aliment favorit, els polps. També cacen altres cefalòpodes, peixos xicotets i crustacis. Solen ser de color marró amb taques blanques al llarg de tot el cos. Posseeixen una aleta dorsal espinosa que despleguen quan se senten amenaçats.
On trobar-lo a la Comunitat Valenciana:
Un bussejador pacient podrà fàcilment aproximar-se a estos peixos curiosos en qualsevol de les tres reserves marines de la Comunitat Valenciana, ja siga a l’Illa de Tabarca, a les Illes Columbretes o al Cap de Sant Antoni. A causa de la sobrepesca del mero, és un peix cada vegada més escàs al Mediterrani. Per això, és fonamental que els bussejadors actuen de sentinelles protectors i eviten interaccions innecessàries que puguen alterar els seus hàbits naturals per fer-se massa confiats davant els humans.
Curiositats:
El mero mediterrani té mandíbules fortes que utilitza per a extraure la seua víctima dels amagatalls i, amb els músculs de les brànquies, poder ancorar-se a les roques en cas de sentir-se en perill. El cap del mero té quasi tants ossos com tot el cos humà.
En cas de perill, els meros també fan servir uns músculs potents de les brànquies com a àncora i per a fixar-se en l’interior de la cova on es troben i, així, fer que siga impossible traure’l per la força.
Els meros arriben a la maduresa als 5 anys i és aleshores quan es converteixen en femelles per a, al cap d’uns anys, transformar-se en mascles. Normalment, un mero mascle posseeix un harem d’unes 15 femelles i, quan este desapareix, una de les femelles es transforma en mascle per a així encarregar-se del grup.
Com diferenciar el mero d’altres espècies:
És un error comú entre els bussejadors més novells confondre el mero mediterrani (Epinephelus marginatus) amb el fals abadejo (Epinephelus costae), ja que ambdós són de la mateixa família (Epinephelus) i, per això, tenen un aspecte i un comportament similars i solen nadar junts. Els falsos abadejos són més esvelts i hidrodinàmics, però també són més xicotets i menys agressius que els meros. Els falsos abadejos presenten bandes difuses daurades o blanquinoses en la part superior dels costats, que són ben diferents de les taques dels meros. Si, a més d’això, llueixen una gran taca groga, aleshores es tracta d’un falso abadejo mascle en època de reproducció.
En cuina, és habitual confondre la carn del mero amb la del solraig i amb la de l’emperador Luvarus imperialis, i es pot arribar a pensar que són el mateix peix, encara que són espècies molt diferents: els emperadors són peixos d’esquelet ossi, mentre que el del solraig és cartilaginós.
Fotos: Vicente Renovell
